Tenacitat

La tenacitat es defineix com  la capacitat de resistència al xoc.

Assaig de resiliència

La resiliència és l’energia necessària per trencar un material amb un sol cop. L’assaig de resiliència  es denomina també assaig de resistència al xoc.

Amb aquest assaig es decideix la tenacitat del material. Quan valor més alt de resiliència més tenaç és el material.

La resistència a la tracció també pot ser una característica d’un objecte tenaç. Per mesurarla hi ha diferents tipus d’assaigs: El pèndol de Charpy i el d’Izod.

L’assaig de Charpy

Es realitza amb una màquina en la que hi ha un pèndol amb una massa de 22kg al seu extrem, i a la vertical de gir d’aquest hi ha una enclusa on es fixa una proveta. En el moment de fer el assaig, es deixa caure el pèndul des d’una (h) altura determinada, un cop ha inpactat contra la proveta, aquesta es trenca i el pèndol continua el seu recorregut. La alçària assolida pel pèndol (h final) serà menor a la inicial. La diferència entre alçades (h-h’)és directament proporcional a la resiliència.

Les provetes tenen mecanitzada una entalla en forma de V, que permet que el trencament sigui en el lloc desitjat. Les mesures i dimensions de les provetes esràn normalitzades. Els valors de la resiliència es donen un cop dividida  l’energia cinètica perduda al xoc per la secció del punt de

trencament, així no depèn del pruix del material:

Assaigs de fatiga

Esforços de fatiga: són aquells esforços que alternen el seu sentit d’aplicació ( tracció-compressió, torsió, flexió) de manera repetitiva o cíclica en el temps.

L’assaig de fatiga intenta reproduir les condicions de treball reals dels materials. UEls resultats de l’assaig es representen en un gràfic  que es coneix per corva S-N o diagrama de Wöhler.

Resistència a la fatiga és el valor de l’amplitud de l’esforç que provoca el trencament del material després d’un nombre determinat de cicles.

La vida a la fatiga és el nombre de cicles de  treball que pot suportar un material per a una determinada amplitud de l’esforç aplicat.

Assaigs per ultrasons

Les ones ultrasonores es reflecteixen , es refracten i dispersen davant dels canvis en el medi. Aquestes propietats s’aprofiten per detectar defectes interns en peces metàl·liques.

Consisteix en situar l’emissor i el receptor sobre la mateixa cara de la peça que s’assaja. L’emissor envia ultrasons i quan aquests arriben al final de la peça són reflectits i captats pel detector. Si no hi ha defecte, a la pantalla apareixen dos polsos  corresponents al  eco, el gruix de la peça . Si existeix un defecte part de que l’ona es reflecteix en aquest i arriba abans al detector. I a la pantalla apareixerien tres polsos, el so de sortida, d’arribada i el del defecte.

Assaigs no destructius o de defectes

Quan es realitza el disseny d’una peça de l’estructura d’un avió, es calculen teòricament els esforços a què estarà sotmesa i es dimensiona utilitzant el coeficient de seguretat prou ampli. Per fer els càlculs s’usen uns valors de resistència mecànica obtinguts a partir d’assaigs destructius sobre provetes del material.

En algunes ocasions aquella peça es pot trencar i provocar un greu accident, i es per això que es realitzen aquests assaigs, perquè es detecten els defectes no observables a simple vista i determinen si hi ha hagut o no defectes en la fabricació.

Assaigs magnètics

És l’aplicació d’un camp magnètic a la peça que es vol assajar, si aquesta no té defectes, l’estructura interna serà homogènia i per tant, la permeabilitat magnètica serà constant en tota la seva extensió. La permeabilitat magnètica és una característica pròpia de cada material que indica la capacitat de concentrar o dispersar les línies de força d’un camp magnètic.

Si hi hagués un defecte la peça deixaria de ser homogènia i hi hauria una variació de la permeabilitat magnètica.
Aquests assaigs tenen una limitació: NOMÉS ES PODEN  REALITZAR EN MATERIALS FERROMAGNÈTICS.
 

Assaigs per raigs X i raigs gamma 

Consisteix en fer que la radiació travessi la peça que es vol examinar i arribi a impressionar una placa fotogràfica situada al darrere. No tots els materials absorbeixen ma mateixa quantitat de radiació ni de la mateixa manera, i aquest és el factor que s’utilitza per detectar els defectes.

Si no hi ha defecte, l’absorció de la radiació serà uniforme en tota la peca i la placa quedarà impressionada també uniformement, en canvi si hi hagués algun defecte a la placa hi apareix una zona localitzada d’intensitat més clara o més fosca.